dimecres, 26 d’agost del 2009

FELICITATS NATÀLIA!

una espelma ben fresqueta, que aquests dies fa massa calor ....

dissabte, 15 d’agost del 2009

El que ha de ser ... ha de ser...

 Encara que sigui despres de incontables Mojitos, em sembla reordar que ahir vaig dir que penjaria aixo oi?

Todos los días 10 hombres se reúnen en un bar para charlar y beber cerveza. La cuenta total de los diez hombres es de 100 €. Acuerdan pagarla de la manera proporcional, con lo que la cosa sería más o menos así, según la escala de riqueza e ingresos de cada uno:

Los primeros 4 hombres (los más pobres) no pagan nada.

El 5º paga 1€.

El 6º paga 3€.

El 7º paga 7€.

El 8º paga 12€.

El 9º paga 18€.

El 10º (el más rico) paga 59€.

A partir de entonces, todos se divertían y mantenían este acuerdo entre ellos, hasta que, un día, el dueño del bar les metió en un problema: “Ya que ustedes son tan buenos clientes,” les dijo, “Les voy a reducir el costo de sus cervezas diarias en 20€. Los tragos desde ahora costarán 80€.”

El grupo, sin embargo, planteó seguir pagando la cuenta en la misma proporción que lo hacían antes.

Los cuatro primeros siguieron bebiendo gratis; la rebaja no les afectaba en absoluto.

Pero qué pasaba con los otros seis bebedores, los que realmente abonan la cuenta? ¿Cómo debían repartir los 20€ de rebaja de manera que cada uno recibiese una porción justa?

Calcularon que los 20€ divididos en 6 eran 3,33€, pero, si restaban eso de la porción de cada uno, entonces el 5º y 6º hombre estarían cobrando para beber, ya que el 5º pagaba antes 1€ y el 6º 3€. Entonces el barman sugirió que sería justo reducir la cuenta de cada uno por, aproximadamente, la misma proporción, y procedió a calcular la cantidad que cada uno debería pagar.

El 5º bebedor, lo mismo que los cuatro primeros, no pagaría nada: (100% de ahorro).

El 6º pagaría ahora 2€ en lugar de 3€: (ahorro 33%)

El 7º pagaría 5€ en lugar de 7€: (ahorro 28%).

El 8º pagaría 9€ en lugar de 12€: (ahorro 25%).

El 9º pagaría 14€ en lugar de 18€: (ahorro 22%).

El 10º pagaría 49€ en lugar de 59€:(ahorro 16%).

Cada uno de los seis pagadores estaba ahora en una situación mejor que antes: los primeros cuatros bebedores seguían bebiendo gratis y un quinto también.

Pero, una vez fuera del bar, comenzaron a comparar lo que estaban ahorrando.

“Yo sólo recibí un euro de los 20€ ahorrados,” dijo el 6º hombre: señaló al 10º bebedor diciendo “Pero él recibió 10!”

“Sí, es correcto,” dijo el 5º hombre. “Yo también sólo ahorré 1€; es injusto que él reciba diez veces más que yo.”

“Verdad!!” , exclamó el 7º hombre. “¿Por qué recibe él 10€ de rebaja cuando yo recibo sólo 2? Los ricos siempre reciben los mayores beneficios!”

“Un momento!”, gritaron los cuatro primeros al mismo tiempo. “Nosotros no hemos recibido nada de nada. El sistema explota a los pobres!”

Los nueve hombres rodearon al 10º y le dieron una paliza.

La noche siguiente el 10º hombre no acudió a beber, de modo que los nueve se sentaron y bebieron sus cervezas sin él. Pero a la hora de pagar la cuenta descubrieron algo inquietante:Entre todos ellos no juntaban el dinero para pagar ni siquiera LA MITAD de la cuenta..

Y así es, los catalanes son los que más pagan porque son los que más riqueza producen, en consecuencia deberían de gozar de mayores ventajas. La comunidad que paga más impuestos son los que deberian recibir mayores beneficios. Póngales impuestos muy altos, atáquenlos por ser los que más producen, y lo más probable es que no aparezcan nunca más. De hecho, es casi seguro que comenzarán a beber en algún bar en el extranjero donde la atmósfera es algo más amigable.

Para quienes comprenden, no es necesaria una explicación.
Para los que no comprenden o no quieren comprender podemos complicarlo y escribirlo en catalán. QUE QUEDE CLARO.
El finançament és un tema complicat. Potser nosaltres, els catalans, som “tacaños”, som “ratas” però no ens poden negar que durant la nostra història ens ho hem treballat de valent. No dic que a la resta de l’Estat no, no em malinterpreteu les paraules, simplement ho han fet de forma diferent.
Què ens queda per fer ara? Ens dóna per fer el que hem de fer aquesta quantitat d’euros que ens retornarà Espanya? Per què, en alguns casos tenim menys serveis que qualsevol altre ciutadà d’una altra comunitat espanyola més pobra? Jo estic a favor que Catalunya sigui solidària, de fet, ja tenim fons de solidaritat internacionals que, si es pogués aconseguir la idependència es podrien augmentar per tal de seguir ajudant a Espanya. Potser seria una manera senzilla per millorar la imatge que tenen de nosaltres a segons quins llocs i tancar boques a tort i a dret. Una campanya de màrqueting a base de talonari. Per què no? Ajudem a països més pobres en moment que ho necessiten, per què no podriem fer el mateix amb l’Espanya postcatalana? Algú podrà pensar: “si hem de seguir donant calers als qui ja ho fem ara, per què ens n’hem d’independitzar o per què els hauríem de seguir pagant?” Bàsic, perquè nosaltres voldríem. Els diners serien nostres sempre i els podríem fer servir per allò que volguéssim. Òbviament sempre s’ha de mirar primer per un mateix i després per la resta, fins i tot en casos de salvar vides, però per què no podria ser que, un cop invertits els diners que nosaltres necessitem, la resta es donés a mode de solidaritat amb països o estats més necessitats?
Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi


Per cert... no es ni molt menys, meu tot i que podria signar-ho amb els ulls clucs... us deixo el link a l'original.
http://conixiua.com/ 

dilluns, 10 d’agost del 2009

Ens heu descobert!












Ens heu pillat. Ja no cal amagar-ho més.

Ens vam casar el dia 1 d'agost a l'ajuntament de Salou amb lo mestre Torres i la senyoreta Llorens de testimonis. Estem de lluna de mel a les Maldives. Tornem el dia 17.
Una abraçada a tots.
Mireia i Manel.

dijous, 6 d’agost del 2009

El teorema de Banach-Tarski

Polònia?
Segur que molts us heu preguntat perquè la parella García- Sanllehí ha triat Polònia per a les seves vacances. Esperem poder posar una mica de llum sobre el tema.

Polònia és terra de grans científics i matemàtics com Copèrnic, Marie Curie,Karol Borsuk o Alfred Tarski. Aquest últim és coautor de la paradoxa Banach-Tarski.

La Paradoxa de Banach-Tarski és un teorema que afirma que es possible dividir una esfera de radi 1 en vuit parts disjuntes dos a dos, de manera que, aplicant moviments oportuns a cinc d’aquestes parts, obtenim nous conjunts que constitueixen una partició d’una esfera de radi 1.
Se suposa que és pot fabricar un trencaclosques tridimensional d’un total de vuit peces, les quals, combinades d’una manera determinada formarien una esfera complerta i combinades d’una altra manera formarien dues esferes complertes del mateix radi que la primera.


En definitiva, la recerca a Polònia d’aquests dos amants dels números és ben senzilla: aconseguir la fórmula de Tarski per a sortir de la crisi....